El malestar que pateix un o més d’un dels components de la família podem entendre’l com el símptoma que posa de manifest una relació viciada, poc funcional, els orígens de la qual acostumen a romandre ocults a la mirada de les persones. La supervivència moltes vegades dificulta el creixement personal i, per tant, el benestar. Així, des d’un punt de vista terapèutic SISTÈMIC, el que més ens importa és el COM , i no tant el PER QUÈ.  Sovint un simple canvi de perspectiva ens aporta llum allà on abans hi havia confusió, perquè moltes vegades l’intent reiterat de solució és allò que manté el problema. El conflicte, la crisi, esdevé llavors l’oportunitat d’una transformació profunda dels hàbits enquistats, que permetrà reconstruir els ponts de comunicació entre els diferents membres de la família i assolir nivells superiors de benestar personal i comunitari. La família és un petit cosmos que requereix la renovació constant dels lligams afectius i de comprensió mútua. Allà on hauríem de trobar un espai compartit de desenvolupament, d’amor i de llibertat, la convivència prolongada fàcilment aboca en la consolidació de patrons de comportament, de rols, d’hàbits que dificulten el lliure desplegament de les capacitats personals de tots i cadascun dels seus membres.